dijous, 9 de juny de 2011

Neró no va cremar Roma

Neró no va cremar Roma
Li van atribuir l’incendi les classes altes
Àlex Milian Dijous, 9 de juny 2011


'La torxa de Neró' (1877), de Henryk Siemiradzki
El 9 de juny de l'any 68, l'emperador romà Neró es va suïcidar després que l'exèrcit hagués aconseguit apartar-lo del poder. Més interessat en el sexe, les curses de carros i el teatre que no pas en el govern de Roma, va desatendre els afers d'estat i va permetre que la corrupció envaís tots els estaments de l'imperi. S'atribuí a la seva desídia l'incendi de Roma de l'any 64, malgrat els seus intents de carregar-ne la culpa als cristians. En ocasió de l'efemèride recuperem l'article 'Neró no va cremar Roma' publicat al número 2 de la revista Sàpiens.

'Neró no va cremar Roma'
Quan va néixer Neró, el 18 de les calendes de gener de l’any 37 dC, ja va dir el seu pare, Domici, que d’ell mateix i d’Agripina no podia néixer res que no fos detestable i fatal per al món. Tot i que aquest presagi fou cert (el reguitzell de crims atribuïts a aquest emperador no cap dins d’aquesta plana), Neró no va ser el culpable de l’incendi que arrasà Roma l’any 64. La imatge de 'Quo Vadis' amb Neró (Peter Ustinov) amb els ulls més encesos que la metròpolis cremant no es correspon amb la realitat. En aquell moment, segons diu la historiografia contemporània, l’emperador Neró Claudi Cèsar era a la ciutat que el va veure néixer, Anzio, a uns cinquanta quilòmetres de la capital.

Un assassí en sèrie
Sembla que va ser l’historiador llatí Tàcit qui, en els seus 'Annals', va atribuir la responsabilitat de l’incendi a Neró, quan, realment, l’únic culpable va ser la superpoblació i el desordre que regnaven a Roma. Tampoc no sembla que Neró acusés els cristians, com deia Tàcit, d’haver provocat l’incendi, ja que d’altres cronistes llatins posteriors, com Suetoni, no ho van esmentar mai. La raó per la qual Tàcit culpà Neró cal buscar-la en l’animadversió que les classes privilegiades sentien cap a l’emperador —un odi que, com veurem, l’emperador s’havia guanyat a pols.

Neró havia estat nomenat emperador l’any 54, quan tenia 17 anys. La seva mare, Agripina, s’havia casat en segones núpcies amb l’emperador Claudi i, quan aquest va morir enverinat, Neró va succeir-lo. Molts assenyalaren l’ambiciosa i cruel Agripina com a responsable del magnicidi, però ningú no gosà acusar-la. La seva influència, en canvi, sí que fou fonamental perquè el nou emperador fos Neró i no el fill legítim de Claudi, Britànic. Tot i que l’emperador sempre demostrà una gran passió per les arts (una afecció inviolable si creiem, com afirma Suetoni, que el primer cop que cantà, al teatre de Nàpols, hi hagué un terratrèmol— i una incipient pietat (quan li donaren per signar una de les primeres sentències de mort digué que voldria “no saber escriure”), Neró va acabar fent-se famós pels seus crims: va fer matar la seva pròpia mare, Agripina (vgeu 'La curiositat', a sota); el seu germanastre Britànic; la seva tia; la seva primera muller i germanastra, Octàvia (filla de Claudi); la segona esposa, Popea Sabina; el fill del primer matrimoni de Popea, Rufio Crispino, i molts altres amb els quals no tenia cap vincle familiar.

Tàcit fou el mentider
Però el pecat que l’ha portat a passar a la història com l’emperador que va cremar Roma vingué del menyspreu que sempre demostrà cap al senat i les classes privilegiades de l’Imperi. Molt poc temps després de ser proclamat emperador, Neró va construir un amfiteatre de fusta al camp de Mart per a celebrar espectacles de gladiadors. Al contrari que altres emperadors anteriors, Neró no va deixar que matessin cap home dels que hi combatien, però va obligar a lluitar quaranta senadors i setanta cavallers romans. Al llarg del seu mandat, que acabà l’any 68 amb la seva mort, el tracte vexatori cap a aquestes classes es va aguditzar i fins i tot va amenaçar d’acabar amb l’orde dels senadors, amb la qual cosa –afegida als assassinats de senyors que va ordenar– es va convertir en el seu principal enemic. Tàcit i els successius cronistes llatins no li van perdonar mai, i a la llarga llista de crims en van afegir un altre.

LA CURIOSITAT

L’assassinat d'Agripina, al sisè intent
Per Neró, sens dubte, l’os més dur de rosegar va ser la seva mare. Al capdavall, ella el coneixia com si l’hagués parit i s’ensumava les seves intencions criminals d’una hora lluny. Segons Suetoni, Neró va intentar enverinar-la tres vegades, que ella evità amb sengles antídots; li va regalar un llit fet amb cabirons preparats per a caure i aixafar-la a sota, però Agripina se’n va assabentar a temps; i va idear una nau destinada a enfonsar-se amb ella a dintre, però la dona aconseguí nedar fins a l’altra riba. Finalment, Neró va enviar uns sicaris perquè la matessin, i quan li van dir que era morta anà ell mateix a assegurar-se que no s’aixecava.