dijous, 28 d’abril de 2011

Ben-Hur a Tàrraco



Ben-Hur a Tàrraco

Recentment, amb una trentena de lectors de la revista vam visitar el circ romà de Tarragona acompanyats per un guia excepcional: Joaquín Ruiz de Arbulo. Aquest catedràtic d’Arqueologia de la URV i col·laborador de l’ICAC va ser l’encarregat de descobrir-nos algunes particularitats d’aquesta joia construïda al segle I per l’emperador Domicià.

Es tracta d’un dels circs més ben conservats d’Occident, tot i que bona part de la seva estructura segueix amagada sota antics edificis del segle XIX. Les restes conservades han permès calcular-ne les dimensions (més de tres-cents metres de longitud i més d’un centenar de mentres d’amplada) i la cabuda (uns 30.000 espectadors). No és difícil imaginar-se, amb aquestes xifres a la mà, unes carreres de bigues o quadrigues trepidants que no tenien res a envejar a les que va immortalitzar Charlton Heston a Ben-Hur.

Són visibles el sistema de galeries i voltes monumental que permetia sostenir els seients en què els espectadors contemplaven les curses, una part de les grades, diverses escales —amb alguns esglaons originals— o l’edifici del Pretori. Aquesta torre romana comunicava amb el circ a través de passadissos subterranis. Si al segle XVI la torre es va convertir en el palau dels reis de la corona catalanoaragonesa, durant els anys més foscos de la postguerra va fer funcions de presó. Mentre deambulàvem per les seves entranyes, Ruiz de Arbulo ens va precisar que a Tarragona va haver-hi més de set-cents afusellaments en una població que no arribava als 40.000 habitants. Un dels lectors del Sàpiens va comentar-nos que la seva mare que havia nascut a la presó de Tarragona, però que fins aleshores ell no n’havia sabut l’emplaçament exacte.

Des de la part superior del circ es té una vista privilegiada sobre Tarragona i els seus voltants. En una banda, es divisa l’amfiteatre i, a l’altra, es distingeix des de Reus fins al Dragon Khan, passant, és clar, per la petroquímica. Enmig, l’abundant patrimoni romà integrat a la ciutat. I és que la principal peculiaritat és que els tarragonins viuen en una ciutat construïda sobre la ciutat romana. Per això cada vegada que s’excava per fer un pàrquing o uns habitatges, es fan troballes de més o menys vàlua.

Tenir la possibilitat de poder valorar cada descobriment, mirar com conservar-lo o, almenys, poder-lo documentar, és un dels cavalls de batalla de Ruiz de Arbulo. Ell està convençut que, per fomentar la consciència ciutadana pel patrimoni –i que cada troballa no sigui vista com un problema–, l’arqueòleg ha de sortir del seu aïllament en el laboratori i apropar-se a la gent. Aconseguir que l’arqueologia, tot i el seu caràcter científic, acabi tenint un interès públic.