dissabte, 17 de setembre de 2011

Les invasions indoeuropees a la Mediterrània

Les invasions indoeuropees a la Mediterrània per Vicente Moreno Cullell

La societat clàssica mediterrània va formar-se a partir de la mescla de grups humans força diferents. En els inicis de l’Antiguitat hi existien societats neolítiques i civilitzacions enriquides gràcies al comerç com els cretencs i els fenicis. Uns altres pobles, els indoeuropeus, van arribar a les penínsules mediterrànies a finals del III mil·lenni i al llarg del II mil·lenni a.C.

En els mil·lennis IV i III a.C., aquests pobles indoeuropeus vivien a les estepes del centre d’Àsia com a societats ramaderes nòmades que es traslladaven buscant pastures per al bestiar. Sabem que, juntament amb altres causes menys conegudes, aquests pobles van viure una fase de creixement demogràfic que els va impulsar a allunyar-se cada cop més de les terres d’on eren oriünds.

IE_expansion.png

Alguns d’ells van baixar cap al sud: a mitjans del segon mil·lenni van arribar a prendre contacte amb les civilitzacions urbanes de l’Índus i les van sotmetre, al mateix temps que adoptaven moltes de les seves característiques, i construïen així la civilització dels veda.

Altres grups de pastors asiàtics es van estendre cap a l’est. Alguns es van instal·lar a Anatòlia (Àsia Menor): d’aquí provenen els hitites, els medes i els perses. Uns altres van ocupar les terres del sud de Rússia i des d’allí es van dirigir a l’Europa Septentrional, altres a la part oriental (els eslaus) i uns altres es van introduir a les penínsules mediterrànies. Per exemple, els aqueus, els doris i els jonis a la Península Balcànica; els pobles germànics i els celtes als territoris d’Alemanya, Anglaterra, França i la Península Ibèrica; o els itàlics a la Península Itàlica.

Tots aquests pobles tenien característiques comunes. En primer lloc, cal referir-se a la llengua que parlaven. Tot i que amb el temps aquesta llengua evolucionaria de forma diversa, i donaria lloc a idiomes força diferents (l’alemany, el grec, el llatí), els lingüistes hi troben arrels comunes en tots ells, així com també en els sànscrit, la llengua primitiva de la Índia. D’aquí, doncs, el nom de pobles indoeuropeus amb que són coneguts.

indoeuropeus .gif

Tots aquests pobles, en l’origen, eren comunitats nòmades i ramaderes. Es caracteritzaven per haver domesticat el cavall i per saber-lo muntar. En d’altres indrets també s’utilitzava el cavall, però tan sols com a animal de tir o per aprofitar-ne la carn. Els indoeuropeus, a més de ser bons genets, van introduir l’ús de carros tirats per cavalls, la qual cosa els va donar una major puixança militar.

Un altre dels aspectes importants de la vida d’aquests pobles era el coneixement del treball del ferro, fins al punt que, en penetrar-ne l’ús a Europa, va obrir-se el període que coneixem com a Edat del Ferro.

El mineral de ferro és força més abundant que els altres metalls, com el coure o l’or. A més, sol trobar-se a la superfície, la qual cosa evita una gran part dels problemes de la mineria, cosa que no succeeix amb els altres metalls. D’una altra banda, el ferro es pot utilitzar directament, sense que calgui recórrer a aliatges, per a la fabricació d’objectes i instruments de gran duresa.

La primera aplicació del ferro va donar-se, probablement, en la fabricació d’armes. Posteriorment, va servir per a la producció d’arades, que, per causa de la seva duresa, removien millor la terra i duraven més, i també destrals que van fer possible talar amplis boscos europeus i transformar-los posteriorment en àmplies extensions de conreu.

Existeixen peces de ferro que es poden datar ja en el 2500 a.C., però el seu ús es va generalitzar a partir de l’enfonsament de l’imperi dels hitites cap al 1200 a.C., quan els ferrers hitites van dispersar-se per totes les terres properes a l’Àsia Menor.

La metal·lúrgia del ferro requereix temperatures més elevades que la del coure, per exemple, però permet d’obtenir formes metal·lúrgiques més dures i mal·leables: l’acer (ferro amb aproximadament un 1% de carboni). Cap al 1400 a.C., ja s’havia obtingut acer per a cimentació, que consisteix a escalfar i colpejar el ferro sobre un jaç de carbó vegetal. Dos segles més tard, els homes ja obtenien acer de gran duresa en temperar el metall amb aigua freda.

centum-satem.png

En la seva penetració a Europa, aquests pobles ramaders es van trobar comunitats d’agricultors. Alguns van aprendre les tècniques agràries i van convertir-se en pobles sedentaris, i es barrejaven, en ocasions, amb la població prèviament establida. Altres, en canvi, van parar atenció en quines èpoques de l’any els agricultors obtenien la collita i van començar a practicar el saqueig. Els atacaven per sorpresa i fugien després cap a un altre indret. Enfront de les comunitats camperoles, aquests grups eren militarment superiors, perquè muntaven a cavall i tenien armes de ferro.

Els atemorits poblats neolítics s’estimaren més, en alguns casos, acceptar de forma fixa el pagament d’una part de la collita a canvi de no ser atacats. Es comprèn que, d’aquesta manera, en molts llocs, es configurés una casta millor preparada per a la guerra, que vivia a compte del treball dels agricultors.

A mesura que es va generalitzar la pràctica del pillatge i el saqueig també es van originar transformacions al si dels grups indoeuropeus.

Entre les riqueses obtingudes per aquests pobles, cada cop era més gran la part que provenia del saqueig o de la submissió d’altres pobles, cosa que resultava possible gràcies a la superioritat militar. Ara bé, tot això comportava activitats que només els homes adults estaven en condicions de desenvolupar, ja que les dones, a més de participar en la producció de béns, eren les responsables de la criança dels nens, la qual cosa no els hauria permès de dedicar-se a la guerra o de sotmetre altres pobles. Progressivament, en les decisions que afectaven a la col·lectivitat, els homes anar adquirint un enorme protagonisme, i les dones van quedar relegades a una posició secundària.

La trobada entre els invasors i la població autòctona devia presentar formes molt diverses. Alguns grups invasors van instal·lar-se en zones despoblades; altres es van fusionar amb les comunitats d’agricultors. Finalment, hi va haver grups que es convertirien en facció dominant, guerrera, d’una societat d’organització agrària.

La història de les penínsules Balcànica, Itàlica i Ibèrica a finals del II mil·lenni i començaments del I mil·lenni a.C. no és tan coneguda com la dels segles posteriors. Tanmateix sabem que en aquesta època va començar l’arribada dels pobles indoeuropeus. Primer van aparèixer a la Mediterrània Oriental i després a la part Occidental.