Aenigma I

Qui apareix al minut 1:39 del vídeo?

Circus Maximus

Colosseum

Roma

Domus Aurea

Es trasllada el mosaic descobert a la vil·la de Barcelona

L'Aqüeducte de Tarraco ja està restaurat!

Restauració Pont del Diable por Classiques_Motion

Cap escola sense la Bernat Metge (nosaltres ja la tenim ; )

El Sòfocles de Carles Riba, per començar amb la Bernat Metge de l'ARA

Posem a la vostra disposició 50 clàssics. Si els adquiriu com a col·lecció completa, en regalem una altra de part vostra a l'escola que vosaltres trieu

REDACCIÓ

Barcelona | Actualitzada el 14/09/2011 17:22

L'ARA oferirà els clàssics de la Bernat Metge

Les traduccions que Carles Riba va fer de Sòfocles són només una petita part de la tasca de divulgació dels clàssics grecs que el poeta i crític literari va fer durant gairebé 40 anys, ja fos a través d'articles, com de tasques editorials a la Fundació Bernat Metge i un grapat de versions d'Homer, Èsquil i Xenofont. Gràcies a una vida llarga (del 496 aC al 406 aC), Sòfocles va poder recórrer pràcticament tot el segle V a C sencer, en paraules de Riba, "aquell segle V que fou el de l'immortal missatge d'Atenes".

Només n'han arribat set obres, del seu llegat, totes escrites durant la maduresa del dramaturg, entre els 55 anys i la seva mort: Les dones de Traquis és el drama tràgic més antic i Antígona va ser presentada l'any 441 aC. En el primer cas, Sòfocles explica la història de com Deianira, casada amb Hèracles, busca un marit absent per culpa -en principi- d'un conflicte bèl·lic que el manté allunyat de casa. Antígona reprèn la nissaga d'Èdip per explicar les enveges entre dos dels seus fills, Etèocles i Polinices, que aspiren al tron de Tebes. De Sòfocles, Riba en va deixar escrit a la introducció del volum de la Bernat Metge que la combinació harmoniosa entre mite i forma dramàtica "encara fascina l'espectador no previngut; omple de basarda i reposa alhora, en un sentiment de suprema acceptació del destí humà" .

En els últims 90 anys, el projecte que va iniciar el polític Francesc Cambó ha posat a disposició dels lectors en llengua catalana prop de 400 llibres clàssics grecs i llatins oferint tant la versió original com la traducció al català de la mà de noms com Carles Riba, Miquel Dolç i Joan Crexells. I l'ARA posa ara a la vostra disposició 50 d'aquests clàssics.

Els llibres, a la venda a partir del dia 18

Aquest diumenge, 18 de setembre, ja podreu aconseguir amb l'ARA dos llibres de la col·lecció Bernat Metge pel preu d'un (9,95 euros). Es tracta de les tragèdies de Sòfocles Les dones de Traquis i Antígona i el recull d'aforismes de diversos autors Aurea dicta. El diumenge següent es tornaran a oferir dos llibres de la col·lecció pel preu d'un: Les bucòliques, de Virgili, i Defensa de Sòcrates, de Plató. Al llarg dels pròxims mesos, l'ARA oferirà un total de 50 clàssics, entre els quals hi haurà joies com L'Eneida, de Virgili, i Les metamorfosis, d'Ovidi.

Cap escola sense la Bernat Metge

L'ARA, Edicions 62 i la Fundació Bernat Metge s'han proposat que totes les escoles catalanes tinguin la col·lecció. Per això, han engegat una campanya sense precedents: un 2x1. Per cada col·lecció venuda, una de regal. Els lectors es podran sumar a la campanya "Cap escola sense la Bernat Metge". Per cada col·lecció venuda, una de regal per a l'escola que el lector esculli.

SPQR versus AVE

Lluís-Anton Baulenas
Ara que per fi s'han pogut veure fotos mínimament decents del mosaic romà trobat a la Sagrera, cal dir que és magnífic, de primera qualitat. A partit d'aquí, la primera confrontació després de l'estiu entre l'Ajuntament i l'oposició ofereix diferents punts de vista. El primer de tots, hi coincideixen els tècnics, és que no totes les restes que es troben, romanes o de la mena que siguin, és obligatori conservar-les in situ. S'observa una tendència a considerar que tot l'antic que es descobreix és important i cal muntar-hi entorn un museu. I no és així per diverses raons, la majoria de fons –simplement, no cal perquè no aporta res– i algunes de conjuntura. En aquest cas, els tècnics han decidit que n'hi havia prou rescatant el mosaic i fent un estudi detallat de les restes per tal de tornar a tapar-les després. Amb el mosaic, la idea sembla que és restaurar-lo i exposar-lo públicament en algun lloc de la zona. Cal creure els tècnics, tot i que de vegades, també s'equivoquen.

Aquí, el que cal criticar és com s'ho ha fet l'Ajuntament, actuant de manera poc clara i mesquina en tot aquest afer de la vil·la romana de la Sagrera: decidir que és una nosa, no dir-ne res, actuar quan la cosa surt a la llum i continuar endavant com si res (s'han tapat part de les restes abans i tot d'anunciar que es faria). Ha fet com el particular que fa obres al soterrani de casa i descobreix un accés a unes antigues termes. Calla, hi aboca unes quantes carretades de ciment i aquí no ha passat res.

A algú li va fer molta por enfrontar-se al que de debò hauria significat una veritable supertroballa romana: paralització de les obres de l'AVE i redacció d'un pla alternatiu. No voldria ser tècnic municipal d'arqueologia. La pressió que has de rebre si treballes per a una ciutat antiquíssima com Barcelona ha de ser fortíssima.

L'AVE és inqüestionable? Sí. A costa de carregar-te un patrimoni històric important? No. Barcelona és com és precisament perquè es fa i s'ha fet sobre la base de debatre contínuament el preu del progrés. Si estàs manant a l'Ajuntament, has d'estar preparat per pagar-lo. Si no, no serveixes per al lloc. Has de prendre paciència i estar disposat a parlar-ne amb franquesa. I, si cal, posar-hi imaginació, tal com es va fer amb el llenç de muralla de la Rambla, molt menys important, però que es va decidir de conservar tot i la construcció d'un pàrquing. Ara es pot veure… dins del pàrquing.

Les invasions indoeuropees a la Mediterrània

Les invasions indoeuropees a la Mediterrània per Vicente Moreno Cullell

La societat clàssica mediterrània va formar-se a partir de la mescla de grups humans força diferents. En els inicis de l’Antiguitat hi existien societats neolítiques i civilitzacions enriquides gràcies al comerç com els cretencs i els fenicis. Uns altres pobles, els indoeuropeus, van arribar a les penínsules mediterrànies a finals del III mil·lenni i al llarg del II mil·lenni a.C.

En els mil·lennis IV i III a.C., aquests pobles indoeuropeus vivien a les estepes del centre d’Àsia com a societats ramaderes nòmades que es traslladaven buscant pastures per al bestiar. Sabem que, juntament amb altres causes menys conegudes, aquests pobles van viure una fase de creixement demogràfic que els va impulsar a allunyar-se cada cop més de les terres d’on eren oriünds.

Alguns d’ells van baixar cap al sud: a mitjans del segon mil·lenni van arribar a prendre contacte amb les civilitzacions urbanes de l’Índus i les van sotmetre, al mateix temps que adoptaven moltes de les seves característiques, i construïen així la civilització dels veda.

Altres grups de pastors asiàtics es van estendre cap a l’est. Alguns es van instal·lar a Anatòlia (Àsia Menor): d’aquí provenen els hitites, els medes i els perses. Uns altres van ocupar les terres del sud de Rússia i des d’allí es van dirigir a l’Europa Septentrional, altres a la part oriental (els eslaus) i uns altres es van introduir a les penínsules mediterrànies. Per exemple, els aqueus, els doris i els jonis a la Península Balcànica; els pobles germànics i els celtes als territoris d’Alemanya, Anglaterra, França i la Península Ibèrica; o els itàlics a la Península Itàlica.

Tots aquests pobles tenien característiques comunes. En primer lloc, cal referir-se a la llengua que parlaven. Tot i que amb el temps aquesta llengua evolucionaria de forma diversa, i donaria lloc a idiomes força diferents (l’alemany, el grec, el llatí), els lingüistes hi troben arrels comunes en tots ells, així com també en els sànscrit, la llengua primitiva de la Índia. D’aquí, doncs, el nom de pobles indoeuropeus amb que són coneguts.

Tots aquests pobles, en l’origen, eren comunitats nòmades i ramaderes. Es caracteritzaven per haver domesticat el cavall i per saber-lo muntar. En d’altres indrets també s’utilitzava el cavall, però tan sols com a animal de tir o per aprofitar-ne la carn. Els indoeuropeus, a més de ser bons genets, van introduir l’ús de carros tirats per cavalls, la qual cosa els va donar una major puixança militar.

Un altre dels aspectes importants de la vida d’aquests pobles era el coneixement del treball del ferro, fins al punt que, en penetrar-ne l’ús a Europa, va obrir-se el període que coneixem com a Edat del Ferro.

El mineral de ferro és força més abundant que els altres metalls, com el coure o l’or. A més, sol trobar-se a la superfície, la qual cosa evita una gran part dels problemes de la mineria, cosa que no succeeix amb els altres metalls. D’una altra banda, el ferro es pot utilitzar directament, sense que calgui recórrer a aliatges, per a la fabricació d’objectes i instruments de gran duresa.

La primera aplicació del ferro va donar-se, probablement, en la fabricació d’armes. Posteriorment, va servir per a la producció d’arades, que, per causa de la seva duresa, removien millor la terra i duraven més, i també destrals que van fer possible talar amplis boscos europeus i transformar-los posteriorment en àmplies extensions de conreu.

Existeixen peces de ferro que es poden datar ja en el 2500 a.C., però el seu ús es va generalitzar a partir de l’enfonsament de l’imperi dels hitites cap al 1200 a.C., quan els ferrers hitites van dispersar-se per totes les terres properes a l’Àsia Menor.

La metal·lúrgia del ferro requereix temperatures més elevades que la del coure, per exemple, però permet d’obtenir formes metal·lúrgiques més dures i mal·leables: l’acer (ferro amb aproximadament un 1% de carboni). Cap al 1400 a.C., ja s’havia obtingut acer per a cimentació, que consisteix a escalfar i colpejar el ferro sobre un jaç de carbó vegetal. Dos segles més tard, els homes ja obtenien acer de gran duresa en temperar el metall amb aigua freda.

En la seva penetració a Europa, aquests pobles ramaders es van trobar comunitats d’agricultors. Alguns van aprendre les tècniques agràries i van convertir-se en pobles sedentaris, i es barrejaven, en ocasions, amb la població prèviament establida. Altres, en canvi, van parar atenció en quines èpoques de l’any els agricultors obtenien la collita i van començar a practicar el saqueig. Els atacaven per sorpresa i fugien després cap a un altre indret. Enfront de les comunitats camperoles, aquests grups eren militarment superiors, perquè muntaven a cavall i tenien armes de ferro.

Els atemorits poblats neolítics s’estimaren més, en alguns casos, acceptar de forma fixa el pagament d’una part de la collita a canvi de no ser atacats. Es comprèn que, d’aquesta manera, en molts llocs, es configurés una casta millor preparada per a la guerra, que vivia a compte del treball dels agricultors.

A mesura que es va generalitzar la pràctica del pillatge i el saqueig també es van originar transformacions al si dels grups indoeuropeus.

Entre les riqueses obtingudes per aquests pobles, cada cop era més gran la part que provenia del saqueig o de la submissió d’altres pobles, cosa que resultava possible gràcies a la superioritat militar. Ara bé, tot això comportava activitats que només els homes adults estaven en condicions de desenvolupar, ja que les dones, a més de participar en la producció de béns, eren les responsables de la criança dels nens, la qual cosa no els hauria permès de dedicar-se a la guerra o de sotmetre altres pobles. Progressivament, en les decisions que afectaven a la col·lectivitat, els homes anar adquirint un enorme protagonisme, i les dones van quedar relegades a una posició secundària.

La trobada entre els invasors i la població autòctona devia presentar formes molt diverses. Alguns grups invasors van instal·lar-se en zones despoblades; altres es van fusionar amb les comunitats d’agricultors. Finalment, hi va haver grups que es convertirien en facció dominant, guerrera, d’una societat d’organització agrària.

La història de les penínsules Balcànica, Itàlica i Ibèrica a finals del II mil·lenni i començaments del I mil·lenni a.C. no és tan coneguda com la dels segles posteriors. Tanmateix sabem que en aquesta època va començar l’arribada dels pobles indoeuropeus. Primer van aparèixer a la Mediterrània Oriental i després a la part Occidental.

Nou Parc Arqueològic a Guissona

Aquest dissabte 10 de setembre s’inaugura el El Parc Arqueològic i el centre d’interpretació de la ciutat romana de Iesso, d’època republicana, i actual Guissona (Segarra). Ens fa il·lusió, perquè després d’anys de treballs i de recerca, en què hi ha l’ICAC aportant recursos i investigadors (juntament amb els de la UAB), s’obrirà al públic un dels jaciments més significatius de l’interior de Catalunya.

Estudiants del Vè Curs d'Arqueologia de Guissona excavant al Parc Arqueològic de Iesso aquest passat mes de juliol.

Però… què era Iesso? Era una ciutat romana que, juntament amb Ilerda (Lleida) i Aeso (Isona), estructurava en l’època romana les Terres de Ponent de la Catalunya actual. És un patrimoni d’especial interès perquè s’hi conserven les restes de la muralla i la porta nord de la ciutat amb la torre de defensa (una fortificació de més de tres metres d’amplada). A més a més, també hi ha les ruïnes de les termes públiques, amb les restes de l’edifici termal i d’un pati amb una gran natatio, o piscina descoberta, excepcionalment ben conservada. També hi trobem les restes d’una casa senyorial situada a la perifèria de la ciutat. I, finalment, hi ha els vestigis d’un celler d’època visigòtica dels segles V i VI dC.

Al costat del Parc Arqueològic de Guissona s’ha instal·lat el Museu Eduard Camps, que conserva i exposa al públic els objectes arqueològics trobats a Iesso i fa les funcions de centre d’interpretació, ja que ofereix al visitant les claus interpretatives per a entendre la realitat i la significació històrica de la Guissona de fa quasi dos mil anys.

Si també voleu saber com han anat les excavacions d’aquest estiu a Iesso, on s’ha dut a terme el Vè Curs d’Arqueologia de Guissona, podeu llegir aquesta entrevista al director de les excavacions, el Dr. Josep Guitart (UAB – ICAC – IEC). I si voleu saber més coses sobre Iesso, us proposem aquest recurs online de Patrimoni Gencat.

Les obres de l'AVE a Barcelona descobreixen una vil·la romana

Les restes de la vi·la romana trobades a la zona de construcció de la nova estació de l'AVE a la Sagrera de Barcelona podrien ser anteriors al segle IV o V. Inclouen un conjunt arquitectònic amb mosaics que haurien de conservar-se in situ, segons els experts. Es tracta d'una vil·la romana de grans dimensions amb termes i patis, en què uns setanta arqueòlegs treballen durant tot l'estiu en dos torns, inclosos els dissabtes.

L'Ajuntament de Barcelona ha informat avui en un comunicat dels detalls del jaciment romà, que podria ser anterior al segle IV o V i en el qual s'han fet modificacions i ampliacions al llarg de la seva història. El director del departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, Josep Maria Gurt, ha apostat avui per conservar-ne in situ les restes arqueològiques. Segons Gurt, tenint en compte que no ha pogut valorar personalment les troballes, les restes de la vil·la romana trobades i la riquesa que pel que sembla contenen són un exemple únic "a la vista" existent actualment a Barcelona, i per això seria convenient conservar-les. Gurt, però, reconeix els "condicionants" de la conservació, en trobar-se en una obra pública de rellevància i de grans dimensions com la de l'AVE, que ja s'executa des de fa mesos.

De la seva banda, el cap del departament de Ciències de l'Antiguitat i professor d'Arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Joaquim Pera, consultat per Efe, ha considerat que la troballa era "previsible" i que haurà de ser la direcció general de Patrimoni de la Generalitat qui determini quin futur cal donar a les restes i si cal modificar l'obra de l'AVE.

Un portaveu d'Adif ha indicat als periodistes que avui han visitat les restes arqueològiques a la Sagrera que la troballa no ha provocat la paralització de les obres de l'AVE, ja que la vil·la romana es troba fora del traçat, en un dels accessos a la futura estació. El tinent d'alcalde de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana, ha remarcat avui en roda de premsa que la troballa no afectarà el calendari previst de les obres del tren d'alta velocitat.

Ciurana ha informat que la peça més rellevant trobada a la vila és un mosaic que serà aixecat "aviat" del lloc i transportat al laboratori arqueològic del Museu d'Història de la ciutat de Barcelona, on es netejarà i s'estudiarà. Dins del conjunt arquitectònic trobat s'hi defineixen tres àrees. A la primera hi ha una sèrie d'habitacions que presenten restes de paviments fets amb marbre i d'altres amb materials més senzills. En la segona àrea del conjunt es localitzen una altra sèrie d'habitacions, distribuïdes mitjançant dos corredors perpendiculars, on hi ha també una zona termal, amb una piscina i el fons d'un hipocaust, un forn situat sota el paviment per escalfar les estances. En aquesta zona s'hi ha trobat una pavimentació amb opus tessellatum (peces petites de mosaic), i les dues àrees d'habitacions corresponen a la part urbana de la vil·la. Entre els dos conjunts d'habitacions hi ha un gran espai, que podria ser un atri entorn del qual es distribuïen la resta d'edificacions.

Pel que fa a la cronologia de la vil·la, les dades que han obtingut fins ara els arqueòlegs apunten que continuava en ús almenys fins als segles IV o V i, encara que no se n'ha pogut determinar la fundació, durant l'excavació s'han recuperat materials ceràmics de l'època de l'Alt imperi (segles I i II).

EFE BARCELONA | Actualitzada el 02/09/2011 17:06